Dos links a dos articles interessants:
el de Manuel Castells sobre Turquí, Twitter, etc.:
el d’Evegeny Morozov sobre Google Maps i la reducció vital que suposen en ignorar la teoria del caos:
http://elpais.com/elpais/2013/05/24/opinion/1369390299_086225.html
Si un presidente de gobierno dice algo como “twitter es el demonio”, significa dos cosas: la primera que ese personaje es un peligro público; y la segunda que Twitter puede poner nerviosos a los más impresentables.
Jaron Rowan, además de entre otras muchas cosas profesor de Teoría Cultural en la UOC, es investigador de la economía cultural. Recientemente, en marzo de este miso año, he podido leer en “Quimera” un artículo suyo sobre la evolución de tal economía desde finales del anterior milenio hasta nuestros días. El artículo “Marcas, sujetos-empresa y otras formas de vida contemporánea” es una buena introducción a este tema.
El artículo se puede dividir en dos partes: primero,el análisis del tipo de capitalismo cultural surgido al amparo del neoliberalismo rampante; por contra, el segundo item de la cuestión versa sobre cómo se intenta superar esa lógica en estos tiempos a partir de la colaboración.
Para resumir la primera parte podemos tomar la siguiente afirmación de Rowan: “Es en esta visión de la sociedad entendida como un escenario en el que las diferentes empresas compiten entre sí con el objetivo de maximizar sus beneficios y labrarse un porvenir disfrutando de su libertad para poder “triunfar”, donde se encuentran los orígenes del fenómneo que quiero analizar a continuación: el sujeto-marca, es decir, la emergencia de un sujeto empresarial que exacerba la producción de marca como una estrategia para insertarse en la economía pero también como una nueva forma de estar en el mundo” (Qumiera, nº340, marzo 2012, p.49). O sea, que se toma la figura del emprendedor económico como modelo del actor cultural deseado. Figura que no diferencia entre lo público (la marca) y lo privado (el sujeto, artista, llamadle como queráis), sino que crea un único individuo.ente: el sujeto-marca, en el que la obra es tan importante como la imagen que da. Ejemplos que da Rowan: los comisarios y conferenciantes estrellas. Ejemplo que doy yo: los arquitectos estrella, donde más que el contenido lo que importa es la firma.
Esta situación se produjo en un doble tiempo de auge: el del neoliberalismo y el de la prosperidad anterior al crash de 2007. La importancia de los dos auges estriba en que a) había dinero para gastar (y recordemos lo dicho en anteriores post sobre cultura e imagen-marca país) y en que, una vez la asunción del neoliberalismo acepta renunciar al control económico, que mejor que sustituir su poder en aspectos en los que sí puede influir: la cultura y los temas sociales-morales. Pero tal sustitución no se encuadraría en la del estado productor-subvencionador (o no principalmente en la retórica justificadora); sino que se encuadraría en la más neoliberal del estado impulsor y en la del deseo de canviar al artista por el emprendedor cultural. Todo ello lleva a lo dicho: la cultura o es economía, o se puede contar, o no vale la pena.
Pero frente a esta situación surgen otras maneras de enfocar la cultura, opuestas a la apoteosis económica neoliberal. Para recuperar la función social, destruida por la individualización extrema propuesta por el mercado cultural neoliberal, y dando importancia a lo que se hace frente a quién lo hace suregen la Wiki, el P2P, el copyleft o el Procomún. Modelos que, como afirma Rowan “abren un interés por repensar comunidades (virtuales, afectivas, de cooperación) que puedan dar pie al desarrollo de otros modelos de subjetividad” (p.53). Y que además discutan la miopía gubernamental, empeñada en no cambiar y seguir ayudando al gran conglomerado industrial-cultural.
Y un medio de estos es el crowdfunding, que veremos en el siguiente post y que se levanta contra la falta de interés que la industria del entertainment muestra hacia propuestas innovadoras.
PD: para corroborar lo equivocado que está Marc Fumaroli al limitar el arte a la representación de la belleza pongo este párrafo de Xavier Antich publicado en “La Vanguardia” de hoy 28-05-12 (“Bye, bye”, doctor House, p.19):
[Hablando de la obra de Poussin Els efectes]…”Poussin amb aquesta obra, va posar imate a un descobriment fascinant del segle XVII: l’atracció cap a allò repulsiu que, a diferència del que succeïa fins aleshores, ja no és indici de maldat. Es tracta d’un dels plaers estètics que inaguren la primerenca modernitat: el gust per la lletjor però ja sense excuses morals o teològiques- Una lletjor, això sí, que encara apareix com a bella. I que, per la bellesa de la seva representació, pot produir realment plaer.”
Por tanto, y contra lo que afirmaba Fumaroli, no fue Dadá, las Vanguardias o el Pop, los que impusieron lo repulsivo en el arte. Es un aspecto de la modernidad: el reseguir el lado oscuro de todo hombre. Como por ejemplo “Las flores del mal” baudelerianas, cuya belleza es diametralmente opuesta a, por ejemplo, las obras de Chardin.
Us deixo aquí un enllaç de Roberto Saviano (autor de Gomorra) sobre Twitter, el seu llenguatge i els abusos que pot causar:
http://elpais.com/elpais/2013/05/23/opinion/1369321924_605267.html
ELS BLOGS.
Si seguim la caracterització d’Enric Bruguera[1] trobem que els blogs es caracteritzen per estar ordenats cronològicament, proporcionar enllaços i hipervincles que ens permeten connectar-nos amb altres usuaris, ser actualitzats regularment, tenir un àmbit temàtic acotat, permetre l’expressió de l’estil particular de l’autor i ser barats d’engegar i mantenir.
Crec que la característica d’estil principal és l’esmentada de poder donar una veu pròpia a l’autor i que aquesta característica va molt lligada a la principal potencialitat que tenen les noves formes de comunicació, de les quals els blogs en són una de les principals.
El fet és que aquesta és una nova expressió i que, tal com afirma Meritxell Martí Orriols, té una diferència cabdal amb el que podria ser el seu antecessor directe, el diari personal. Aquesta diferència és la seva publicitat. I aquesta publicitat ens porta a entendre com el blog pot tenir un caràcter transformador de la realitat.
Així, el blog pot ser la porta d’obertura a l’eixamplament de les preocupacions públiques i a la pressa de consciència de certes problemàtiques. L’audiència dels blogs i d’altres eines d’Internet pot fer canviar les prioritats dels mitjans de comunicació públics, que es veuen en la necessitat de donar veu a personatges fora de l’establishment per no quedar-se fora de les demandes socials.
Però més important que això, els blogs i les altres eines són la principal font per a fer visible el que s’ha anomenat com a multitud intel·ligent (Hardt i Negri, Manuel Castells, Paolo Virno). La comunicació lliure de coneixement que permeten, el fet de no estar mediats pels grans conglomerats econòmics, permet la unió d’individus en una nova classe social que és la que, per aquests autors, ha permès en els últims temps agitar consciències i donar un nou poder a la població de base, passant de l’hiperindividualisme propi de la societat neoliberal a una nova concepció de la societat basada en la cooperació i la participació i no pas en el trencament dels llaços socials i en la mesura econòmica de totes les coses.
Així, doncs, considero, que tot i les limitacions (una possible sensació d’enfonsament en un oceà inabastable) i les possibles malversacions que puguin patir aquests nous mitjans (l’ús per a la promoció individual, el cinisme), l’eixamplament de les veus a considerar és el canvi comunicatiu més important en que porten tecnologies com els blogs o Twitter.
[1] Bruguera, Enric (2006). Els blocs. Barcelona: UOC, Col·lecció Vull Saber.
Poso aquí una primera part de la meva anàlisi lexicomètrica. És del blog d’Ignacio Escolar (http://www.eldiario.es/escolar/), blog sobre política espanyola bastant crític amb la dreta governant. El treball està fet sobre 10 posts recents. En la confecció he aconseguit pel link donat en les instruccions una llista de stopwords, de paraules sense contingut semàntic.
Ranking Freqüè. Paraula
1 18 Rajoy
2 15 años
3 15 España
4 13 infanta
5 12 gobierno
6 12 millones
7 11 impuestos
8 9 paro
9 8 ciudadanos
10 8 delito
11 8 PP
12 7 audiencia
13 7 auto
14 7 Blesa
15 7 Europa
16 7 rescate
17 7 trabajadores
18 7 trabajo
19 6 cospedal
20 6 empleo
21 6 gallardón
22 6 informe
23 6 laboral
24 6 ley
25 6 mercado
26 6 pacto
27 6 país
28 6 presidente
29 6 pública
30 6 reforma
31 6 subir
32 5 aznar
33 5 caja
34 5 contrato
35 5 democracia
36 5 derechos
37 5 despido
38 5 discapacidad
39 5 economía
40 5 español
41 5 estado
Com es pot veure surten la majoria, si no tots, dels principals ítems que han trasbalsat la política espanyola recent. Des de noms propis a paraules clau com “despido” o “contrato”.
Concordances:
Com que és un blog de política espanyola fem servir el comodí Españ* per veure quantes concordances trobem: són 25 concordances. A les 15 “España” ja esmentades en la taula, hi afegim 5 “español”, 4 “española” i 1 “españoles”. Sorprenen les coincidències de tals mots amb els de “deuda” o “dèficit” i “mercado laboral” o “mercado del trabajo”. Són dos ítems constants en la discussió pública d’avui dia.
Siguiendo con el análisis de David Crystal sobre el lenguaje e Internet, pasemos ahora a analizar lo que el autor nos dice del lenguaje de las webs.
Características básicas son la posibilidad de encontrar casi todas las posibilidades lingüísticas y visuales (presentaciones en árbol, en matriz, en mil formas que podamos imaginar) y una parte no desdeñable de nuestras capacidades vocales.
Pero también existen una serie de limitaciones que dificultan la experiencia internáutica: desde las que se deben a las limitaciones físicas debidas a las pantallas que utilizamos (y en general añadiría a todo el hardware y el software) a dificultades en la presentación web que dificultan la “legibilidad” de las páginas. Pero. ¿hay innovaciones en la web? Sí: mayor dinamismo y posibilidad de presentaciones más claras y/o coloristas. Y el mayor exponente de esto es el hipertexto.
El hipertexto.
Afirma Crystal que “el hipertexto es la propiedad estructural más fundamental de la web, sin la cual el medio no existiría”. La posibilidad de enlazar cualquier texto con cualquier otro es una amplificación y mejora de convenciones escritas como los pies de páginas o las bibliografías, ya que permiten obtener la información inmediatamente.
Pero también existen una serie de limitaciones en el uso del hipertexto: especialmente que es el administrador de las diferentes webs el que decide la pertinencia de uno u otro enlace hipertextual, siendo el único que puede editar. Pero ante esto, existe el abandono de la página: si no nos convence la administración web tenemos la posibilidad de la “salida”. Así se puede estructurar una relación entre administrador y visitante.
Otra limitación al hipertexto es el exceso: el abuso dificulta la comprensión y el seguimiento.
¿Estamos pues delante de un hipertexto que, al ser aún jerárquico, todavía no ha explotado todas sus capacidades? Probablemente sí.
La red futura.
¿Qué es lo que debemos esperar de una red futura? En cuanto a contenidos la red será lo que nosotros queramos. Si queremos piratería seguirá habiendo piratería; si queremos porno, más de lo mismo.
Hay un aspecto que comenta Crystal que encuentro más interesante: la necesidad de afinación en las búsquedas o la sustitución de la cantidad (frecuencia de aparición de los términos deseados) por la cantidad (la relación semántica entre los términos, con capacidad de discriminación para una mayor correspondencia entre lo que deseamos buscar y lo que los buscadores encuentran). Considero que el potencial en este tema es muy elevado, de hecho se trabaja en ello. La duda es quién determinará los conceptos: ¿será una institución privada con ánimo de lucro o algún tipo de institución sin ánimo de lucro? O, ¿quién vigilará a los vigilantes?
En cuanto a la lengua de Internet, dependerá de la relación entre lenguas en el mundo off-line.
Educación e Internet y una discreta conclusión.
Es cierto que la unión entre Internet y educación- enseñanza tiene un potencial de futuro elevado. Pero la cuestión sigue siendo a qué tipo de educación aspiramos. Si los métodos son pasivos y no activos, el envoltorio será irrelevante. Si los materiales son una transposición de textos escritos a la web, ¿qué cambia? En definitiva, el planteamiento sobre educación en Internet debe hacerse junto con el planteamiento de cómo han afectado los cambios de todo tipo (sociales, culturales, tecnológicos) a la noción de educación que hemos heredado.
La conclusión es breve: sí existe un nuevo lenguaje derivado de la aparición de la web. Algo que no es ni escrito ni oral y que aún no podemos vislumbrar, ya que será la evolución de todos los componentes necesarios para disfrutar de la red y la mayor participación en la red lo que nos dará las pautas de ese nuevo “lenguaje de Internet”.
Afirma Patricia Wallace que, tot i ho sugestiu que pot arribar a ser la noció d’aldea global per a explicar la web, aquesta és més un conjunt de barris diferents amb un llenguatge específic que ens condueixen a interrelacionar-nos amb els nostres similars més que no pas amb una globalitat informe.
Tot i això, podem dir que hi ha una identitat comuna, uns tropos lingüístics compartits majoritàriament quan interactuem a Internet?.
Descripció i proscripció.
Partint de la diferència entre la descripció lingüística (que mostra les diferents modalitats lingüístiques sense judicis de valor sobre quines són mes addients) i la proscripció lingüística (que jerarquitza les expressions), David Crystal intenta endevinar cap a on va la lingüística en la web.
Partint d’una posició favorable a la proposta descriptiva, el que Crystal proposa és l’anàlisi acurada de les expressions presents a Internet sense validar unes per sobre de les altres, intentant seguir la freqüència en l’ús i la variació en les diferents situacions que es donen a la xarxa
Però, per què és millor aquesta decisió favorable al descriptivisme? Perquè segons Crystal, l’elecció de preferències limita el potencial de desenvolupament de la web; en no acceptar determinades expressions estem rebaixant el potencial de canvi present en aquesta nova creació i traïcionant una de les característiques principals de la “netspeak”: la creativitat (mostrada clarament amb els neologismes que hem rebut a la vida off-line que han partit inicialment de la realitat on-line).
Però, contra una modernitat mal entesa, tampoc s’han de proposar com a més correctes per a l’ús d’Internet les propostes de llenguatge més informals, ja que això no deixa de ser una variació en la proscripció lingüística clàssica.
Els neologismes sortits del web.
Ja hem dit que una de les principals conseqüències en el llenguatge causats per l’aparició d’Internet és la creació de neologismes. Però, d’on surten, com es configuren? Aquí una modesta proposta:
Però també parla Crystal d’ortografia, i de com aquesta es veu tremendament influïda a la xarxa. Sobre això l’últim apunt: depèn de la situació. És el coneixement de la formalitat o informalitat de la comunicació el que ens pot donar llicències sobre ortografia i puntuació. Tant incorrecte són les faltes en comunicacions privades formals com l’excés de correcció en situacions informals. Com a mínim així ho penso després de més d’una dècada d’ús del web.
Hola a tots,
en aquests primers posts sintetitzarem i analitzarem el treball de David Crystal al llibre “El lenguaje e Internet” (Cambridge University Press, Edició espanyola de 2002).
¿Existeix un llenguatge específic per a la xarxa? ¿Diversos llenguatges? ¿Cap ni un, essent només transposició de la parla o l’escriptura off-line? Vegem-ho.
Primer de tot: Internet és llenguatge, però un de nou i revolucionari? I un de global o diferents dialectes? Aquesta pregunta és la més senzilla: depenent de la situació i del medi (e-mails, xats, móns virtuals, webs, etc.) dins de la pròpia xarxa el nostre llenguatge varia, de la mateixa manera que varia el llenguatge off-line en les diferents situacions socials.
El “netspeak” o “ciberparla”.
Per què podem parlar de que existeix una nova modalitat de llenguatge per a l’ús d’Internet, la “ciberparla” o “netspeak”? Segons David Crystal, això seria causat pel fet que les altres varietats lingüístiques fora d’Internet. Però, estant d’acord amb ell, crec que en aquest punt el llibre s’ha quedat desfasat. M’explico: sense menys tenir els exemples que ell exposa, i que encara estan vigents, ja no són, o només són, el .com, el e-, i l’arroba @ els principals exponents de la influència de la “ciberparla”. Potser, i dic potser, amb l’eclosió de Twitter, és el símbol # el que s’ha incorporat últimament amb més força. En tot cas, l’exemple corrobora la seva intuició: efectivament, la “ciberparla” ha colonitzat el llenguatge no virtual.
És la ciberparla escriptura, parla, un híbrid o res d’això?
El primer que hem de copsar és la naturalesa electrònica d’aquesta “ciberparla” limita: el software i el hardware que utilitzem possibilita, limita o impedeix les variacions lingüístiques utilitzables i desenvolupables a Internet.
Dit això, per què la “ciberparla” no és una modalitat del llenguatge oral. Les raons serien les següents:
Però, tampoc podem afirmar que és una transposició del llenguatge escrit. Els motiu, aquí abaix:
En definitiva, el “netspeak”, tot i compartir més característiques de la llengua parlada que de l’oral, és quelcom de diferent; per a Crystal seria “parla + escriptura + altres propietats que ofereix el mitjà electrònic”. Aquestes altres propietats, seguint Marylin Deegan, serien: fluïdesa, simultaneitat, no es degraden en copiar-se, trascendeixen les limitacions tradicionals i tenen fronteres volubles.
Finalment, no es pot deixar de considerar com a problematitzadores de la comunicació l’anonimat (nicks i trolls) que permet la xarxa ni modalitats com el “flaming” o l'”spam”. Aquests ítems, problematitzen les característiques de màxima qualitat, rellevància, quantitat imillor manera que segons H.P. Grice permeten la millor comunicació lingüística amb un ús cooperatiu i eficient del llenguatge.
Benvinguts a l'hipertext 